lunes, 4 de julio de 2016

Sense maletes (reflexió sobre l'enamorament)

Qui tinch per foll qui ama e no requer
dompna al mon, ne·s fia lur semblan.

JORDI DE SANT JORDI, Passio amoris secundum ovidium

[Allò que mai podré expressar amb precissió]

He perdut l’oportunitat de dir que la velocitat de les neurones provoca una pluja de meteorits dins la geografia interior del crani. No he aconseguit assenyalar que transportar l'oxigen envers el cor ja sembla tota una odissea sobre el plasma. Tampoc no he proclamat el vertigen immens d’uns ulls blavencs però verds que suggereixen un mar ple d’algues, ni que aquests ulls blavencs però verds són tan efectius com un viatge en Concorde. No serà necessari cavalcar sobre el llom d’un llamp. Tampoc no haurem de pagar bitllets, ni de portar maletes. El viatge és intern. Amb tot, no he assolit encara la paciència per aturar-me a explicar la roda de sensacions, de formes, d’obstacles, de sons i teranyines que emboliquen i relacionen i entrebanquen la meva història.
Els pobres no viatgen: els pobres s’enamoren; i d’aquesta manera recreen els seus sentits sota paratges encenedors de l'aventura. Els pobres imaginen i pinten amb colors propis, obren els seus paraigües d'imaginació com ales plegables. Perquè els pobres són seguidors d’Heràclit: són un grapat d'inestables, l’única llei formulable és la del Canvi. No obstant això, els pobres solen ser tartamuts. Mai no aconseguiran l’eloqüència necessària, i hauran de fer vots de silenci per compensar amb buits o parèntesis allò que encara no diuen les pa-rau-les.

[La segona oportunitat]

Ella camina amb els ulls clucs sobre el sostre, com si les seves pestanyes fosin les potes d'un peixet de plata. Aquests insectes mengen llibres i paraules llargues com “feminetilamina” o paraules curtes com “art”. Sense ales ni ulls, les lepismes poden romandre quietes en una paret mediocre, fins que moren aixafades pels dits d’un gegant homenesc. Un dia, per cert, vaig preguntar-me molt discretament:

- Per què no volen, les lepismes?

(“Volen”, en doble accepció: pertany alhora als verbs “voler” i “volar”.) Encerclades per una closca de quitina, les lepismes jauen immòvils, al mateix racó. I després, per aquella obsessió de les analogies, vaig continuar pensant:

- Sóc pobre com les lepismes i menjo llibres i no volo com les lepismes.

Mirar amb la barbeta enlairada és poc freqüent. Per això és un tret destacable que jo camini sobre el sostre amb la paciència de la lepisma a les pestanyes, amb el coixí sota el clatell i les restes del somni a les galtes. Costa reincorporar-se en aquesta albada íntima, en aquesta enyorança d’ombres xinesques sota les parpelles. Costa…accedir, firmar el contracte amb la nova jornada, dir: “viuré unes hores més en la verticalitat, tan separada de l’escenari horitzontal sense límit.” Costa fer-se real.


[Tercera oportunitat. Es comprèn que el lector desesperi]

Estrany. Mercuri m’ha agafat la mà, i hem travessat murs com en un anunci de texans promocionat per adolescents fibrats. Hem travessat murs, amb el tòrax furiós i temperamental. Ells no ho saben. Tenen els ulls closos perquè parlen constantment per telèfon. I “nosaltres” ens esgotem i suem d’explicar-lo perquè més enllà de tot l’esmentat no arriven autopistes. Ells necessiten dates. El tòpic remot del teló i dels personatges. Però Mercuri i jo restem diluïts. Sense entendre. Sense entendre.

[Quart intent. Cerca de transparència narrativa. Cita d’autoritat]

“Amb el cos saludablement cansat i la ment feliçment espectant, m’aniria a dormir amb les mans entrellaçades sota el clatell, com es deu, i aviat el somni s’apoderaria de mi com un bàlsam. I abans d’oblidar qui o què era o on em trobava en realitat, aconseguiria l’objectiu en què la meva voluntat estaba capficada i, despertant-me, trobaria mon cos en un altre lloc, amb un altre vestit, en un llit situat al costat d’una finestra encantada…
“Llavors, estendria els braços i fugiria de la meva vida externa, lliure com una papallona que acaba de néixer i fuig de la presó del capoll que ha filat, amb una inefable sensació de juventut i força, de frescor i felicitat (…)”

Els pàrrafs citats formen part de l’obra de George du Maurier Peter Ibbetson, història d’un home condemnat a presó perpètua que passa les nits en un segon cos, perquè es cita amb la dona que estima. Ambdós han hagut de trascendir-se a si mateixos per abastar el desig d’estar junts.

[Cinquena disfressa. El lector pren un té amb qui escriu]

- Envers on arribarà aquest enraonament?

Ha preguntat vostè, airós. En primer lloc: sento comunicar-li que aquest munt de … no configura cap enraonament. Són pistes d’intuïció. Potser vostè pensa que pretenc escriure amb equivalències logarítmiques, o que la creació d’aquests aclariments – més aviat patètics- entre claudàtors emula el curs natural d’una partida d’escacs. Efectivament, no puc afirmar res definitiu fins que no es trobin la reina blanca i el rei negre de la partida disputada. Ella haurà de fer “escac” i potser s’enamorarà de la seva víctima abans de suicidar-la. (Sí, “suicidar-la”. Si els altres viuen el rei, també poden suicidar-lo.) Però només estaran junts fora del tauler, una vegada s’hagi acabat el joc i els jugadors (que sempre són divinitats ocioses) guardin les peces dins d’una capseta que nosaltres anomenarem x.

Segui, si us plau.

La realitat és simple, però molt menys ximple del que vostè creu. Quan no hi ha terminologia suficient, els altres creuen que Mercuri i jo estem bojos. Ei, de debò, però no s’alteri, que no som cap secta destructiva …Potser, freudianament, vostè haurà deduït que posseeixo les quatre modalitats de “mania” o bogeria que distingí Plutarc, inspirat en el Fedre de Plató:

  1. La facultat d’escriure poesia.
  2. Les màncies (el do de la profecia).
  3. L’amor (responsabilitat d’Eros o Afrodita)
  4. La malaltia

Li ho confeso. Assenyalo especialment el número 3, que em recorda els tercets de la Divina Comèdia. Mercuri al meu costat. L’escenari: un bosc qualsevol. Ell em pregunta:

  • Què en treus, d'això?

Em costa respondre. Militia amoris: l’amor és com el servei militar. Batalla constant contra dracs, amígdales, tauletes del Mar Mort, lausangiers, paraules, agulles a les pupil·les, deu manaments, lapidacions, Lancelots i Ginebres…Però responc:

- Estimar-te equival a vint pelegrinacions.

En aquest precís instant, quan ell acaba de brodar un sospir sona la veu de l’Herència Cultural. L’Herència Cultural té somriure de bulldog i porta les típiques ulleres rodones recolzades a la punta d’un nas immens i aliguenc. M’assenyala amb el seu dit índex i, amb to sever, diu:

  • Vostè és una puta lliure.

Mercuri no repara en la presència de la vella. Ella està disposada a pegar-me amb la seva corretja feixista. M’ensenya un crucifix i després afirma:

  • Vostè no té dret a besar a Mercuri.

Tan aviat com la vella amargada pronuncia les paraules, s’aproximen els llavis de Mercuri. Els meus dubten i tremolen. Una veu, més astuta que l’Herència, em diu: “Parla! Si parles, els llavis no poden besar…” Poso cara de circumstàncies i miro els ulls atlàntics de Mercuri.

  • Avui no he menjat…

Afirmació estúpida. Comença a pujarme un cuc pel ventre. Sensació de muntanya russa. Ell riu (com no). Tinc complex de bufona insegura.

[(Pensant en Mercuri)]

Des de la platja, què n’és de fàcil, ofegar-se…Els dits es mouen dolçament quan assenyalen ones…Gairebé m’hipnotitza aquest pèndol. Gairebé s’aproxima quelcom subtil i angèlic.
Els altres li han dit: “boig”. I ell s’ho ha cregut.

- Què desitges? – li he preguntat.
- No-res.- Sense veu. Immòvil, a l’altra banda del cable.
- Imagina’t, que estàs assedegat i hi ha un got d’aigua davant teu. Només has d’estendre el braç, però tu et lamentes. I no l’agafes. Què esperes? Que arribi un altre i te’l doni directament…? Has de ser tu qui mogui els dits…
  • No. Estàs equivocada. Jo desitjo també…l’altre que em dóna de beure.

Il n’existe pas. Somiatruites, ets com l’emperador Calígula disfressat per la ploma de Camus. Je veux la lune. Algú serà tancat al manicomi per la creença ferma d’haver descobert que l’amor no existeix. Els inenamorats assenyalaran hipocondria o esquizofrènia al seu diagnòstic, sempre amb la lletra incomprensible dels metges. Quart nivell de bogeria (Plutarc).

[L'essència del relat]

Sense maletes, remuga el temps. Ens omplim d’aire. El món mai no esclatarà. Però sí els nostres ulls, consternats de contemplar-lo.
Els pobres escruten incansablement els racons pixats del seu barri. Ells posseeixen l’espurna del fanatisme. Com quan es divideix qualsevol xifra entre zero i hom verifica amb ironia que l’infinit és un zero germinant, els pobres sempre sobornen amb el buit dels llavis. (Un llavi és un zero i un forat negre. Un llavi és dens i lleuger; i el buit només s’omple amb un altre buit. D’altra banda, els homònims són metafòricament semblants. Un vuit enderrocat és, igualment, l’infinit. )

Mercuri i jo sopem amb voracitat. Les pedres són el paisatge. La nit té també els seus fanals, les constel·lacions brillen sense cap endoll.

[Circularitat. L’ànima a la forca]

L’albada (nostàlgia de Mercuri). Les pestanyes continuen caminant pel sostre com les potes de les lepismes. He de llevar-me, no vull.
He perdut l’oportunitat de dir que recórrer l’anatomia humana en clau sexual és la màxima aspiració del viatger. No he aconseguit assenyalar que besar algú com si fos un saxo, mentre Charlie Parker bressola entre les hormones, és equiparable a pujar l’Everest o fer l’última passa d’un pelegrinatge. Tampoc no he proclamat el plaer que comporta l’excursió ferotge sobre un cos que goteja seducció, ni que el gemec de l’orgasme és més rotund que el crit d’una locomotora.

És clar, els pobres no tenen calers. Els pobres només poden viatjar sense maletes.
Els pobres s’enamoren.


viernes, 18 de diciembre de 2015

Posible esquema de la obra

Capítulo I: La búsqueda de la belleza
Capítulo II: El deseo (“pide y se te dará”)
Capítulo III: Ritual de seducción
Capítulo IV: Neoplatonismo
Capítulo V: Gozo, orgasmo, aprendizaje
Capítulo VI: Amor, cariño
Capítulo VII: Tánatos, la pulsión del dolor
Capítulo VIII: La antesala de la felicidad
Capítulo IX: La química del amor
Capítulo X: Meditación kundalini

[Jipismo ninfómano]

Recuerdo que, cuando niña, soñaba con una tribu de artistas, de mentes libres y amantes, sensibles y alegres, que vivirían felices en una aldea llena de arte y de fiestas, que comerían de la tierra y que cantarían canciones hasta entrada la madrugada. Imaginaba lo que sentiría al cruzarme con ellos, con qué palabras hermosas nos hablaríamos, cómo nos besaríamos y cómo haríamos el amor dulce y salvajemente, atravesando campos en caravanas musicales, y sonriendo hasta...

- ¿Hasta cuándo la sonrisa?

- ¡Hasta mañana!

Cosmosexual


“Ama si quieres ser amado”

[Hongos con millares de sexos]
Existen especies de hongos con millares de sexos. La comunión puede acaecer con cualquier materia vibrante del universo. La ilusión es creer que estamos separados.

[Cosmosexuales]
Hay personas heterosexuales, bisexuales, homosexuales y...cosmosexuales. Los cosmosexuales mantienen una aparente “soltería” como tapadera de la libertad. Después, hacen el amor con todo cuanto sienten y piensan como bello y verdadero. Comunión desapegada, follar como quien respira.

[El amor como arquetipo]
¿Qué es el amor, quién lo define? A lo largo de la historia, los ars amandi concebían este maravilloso arte, materia prima de la inspiración de los artistas. Con el tiempo, sin embargo, se fue desdibujando, tal vez por culpa de la batalla de los sexos. Enamorarse es crear una mitología secreta con alguien. Los cuentos infantiles explican las historias de princesas que “despiertan”con un beso. ¿Judas no sigue siendo el besador de los cuentos? Gracias al beso de Judas despierta la conciencia crística. Judas es un malinterpretado ser.
Enamorados del amor, muchos humanos exploramos el mundo con la finalidad de encontrar una pantalla física sobre la que proyectar el ideal de la comunión de animus y anima, de yin yang.

[Las relaciones extrañas de hoy en día]
Esta obra nace de la necesidad de llenar un vacío emocional, relacionado con la creación de relaciones personales que lleven al individuo al imperio de Venus, de la autorrealización, del goce, de la fabricación de felicidad, belleza y energía vital. Esto parte de una concepción del amor relacionado con la espiritualidad, la mística, el tantra o deseo de equilibrar y ascender mediante el pulimento artístico de la energía sexual.

Creatividad relacional

He querido compilar todos los artes de amar, la historia del beso, las sex-shop, el coito.  Escribiré un ensayo sobre la educación sentimental. Creo que no sabemos cómo amar mejor, y para ello he de observar cómo se aman las cosas entre sí, cómo se trabajan los vínculos.

0gX

Erotismo antigravitatorio. Cómo tener un amor libre para siempre.

Apuntes sobre masaje

Muchas clases:
-RELAJANTE
-DESCONTRACTURANTE
-DRENAJE LINFÁTICO
CIRCULATORIO
DE CYRIAX (TENDÓN, TRANSVERSAL, DIAS ALTERNO: tendinitis)

Maniobras

Relajación previa: tumbado, sentado.
Calentar zona
No hay que levantar las manos de la superficie.

Roce (de abajo-arriba/ del retorno venoso)
No tocar columna (pulgares al lado)


Aceite de almendras o crema hidratante (que resbalen las manos)
Parafina

Contraindicaciones
Tumores
Infecciones


Hiperemia (aumento de temperatura)
ROCE: Manos en forma de alas
Fricción: calentar más rápido

Amasamiento digital: circular (fibras)
Amasamiento palmar: en forma de ocho


Vibración
Percusión: relajación de la muñeca


Conocer las fibras
Piernas longitudinales
Trapecios: rombo

Pinza rodada: pulgares en forma de arado/ los dedos avanzan. Sirve para encontrar contracturas.
Dolorosa/ urgente previo calentamiento/ amasamiento digital en la contractura


Puntos de inserción (fibras superiores del trapecio/ apófisis mastoides)
Vientres musculares del trapecio
Angular del omóplato


Combinar masaje con estiramientos


La guarida del tigre
Anatomía para el movimiento